Me entrevistan en Bizzong!

El sábado pasado, después de volver de la presentación de Crucifeminació en la librería Chronos de Barcelona, me conecté a Skype para que Frank Edler me entrevistara para su podcast, Bizzong! En ella hablamos sobre bizarro, traducción, traducir bizarro y bizarrear traducciones. Estoy muy contento con esta entrevista, porque después de ver cómo en este podcast aparecía tanta gente a la que admiro, va y me entrevista a mí. Así que es todo un honor. Y no me enrollo más. Aquí os la dejo. También la podéis buscar en iTunes y en no sé cuántos servicios más (los podéis ver en su web). Y aquí otro link por si no funciona.

Doble nominació als Premis Ictineu 2017

Doncs sembla que m’he colat a la butlleta final dels Premis Ictineu d’enguany en la categoria de millor relat escrit en català… i no amb un relat sinó amb dos!

El primer d’ells és «Els meus últims instants a Innsmouth», que va aparèixer a la Catarsi número 18 i que com podreu suposar pel títol, és un homenatge a H. P. Lovecraft i el seu relat «L’ombra sobre Innsmouth». Si recordeu el relat del geni de Providence, en parla d’una colla de persones que es van convertint a poc a poc en profunds i s’acaben ficant a les profunditats de l’oceà. El meu conte parla d’un d’ells que prova de resistir-se a la crida i conservar així al seva humanitat. Podeu comprar la revista a Lektu.

El segon és «Transcomunicació bovina», que forma part del recull Històries de les Terres Albes i altres relats fantàstics, publicat l’any passat per la també fantàstica editorial Edicions SECC. En aquest cas es tracta d’un al·legat antitaurí disfressat d’història de fantasmes: una dona que acaba de morir es posa en contacte amb dos paios que en vida eren investigadors de fets paranormals però que després de morts es dediquen a investigar fets «normals» i a contactar amb els vius per encàrrec. Només us dic que són una mica maldestres i que tot es complica. El llibre es pot comprar en aquest enllaç.

La resta de nominats són:

«En una galàxia poc llunyana» de Sergi G. Oset (Històries de les Terres Albes / Ed. SECC)
«Dins la fosca» d’Antoni Munné-Jordà (Catarsi 19)
«L’indigent» de Carme Torras (Deu relats ecofuturistes / Males Herbes)
«Sirenes» d’Òscar Martínez (Catarsi 18)

De tots aquests, el meu favorit és el del Sergi G. Oset perquè, a més de la seva qualitat desbordant, és el primer relat de gènere bizarro (escrit amb la intenció de practicar-lo) publicat en català, i és una bogeria plena de hàmster alienígenes i cocainòmans que ténen un Mazinger-Z com a nau espacial… i a sobre hi surt l’Iker Jiménez. Si no l’heu llegit ja, no sé què feu aquí.

L’any passat ja vaig tenir el plaer de guanyar aquest premi, que considerem l’equivalent als Hugo o als Ignotus en català, amb el meu relat «Compartiu, si us plau». El premi va ser ex aequo amb «Llers, 1939» d’Enric Bassegoda, relat que jo també havia editat al Catalunya mítica.

Info sobre els premis:

A la segona fase dels Ictineus pot votar tothom que es descarregui i enviï el formulari de vot: http://www.sccff.cat/ictineu-2017/ i el guanyador es decideix en un 50% pel vot popular i en un 50% pel vot d’un jurat. Es lliuraran en un sopar de gala durant la CatCon de Vilanova i la Geltrú.

Aquí podeu consultar la resta de categories: http://elbiblionauta.com/ca/2017/09/18/noticia-ja-es-poden-votar-les-obres-finalistes-als-premis-ictineu-2017/

 

El meu article «Representacions no normatives a la ciència-ficció: no ho faran per nosaltres (ni falta que ens fa)», a El Biblionauta

El passat 6 de setembre em publicaven a El Biblionauta un article sobre la regulera representació que té la discapacitat a la ciència-ficció i que porta per títol «Representacions no normatives a la ciència-ficció: no ho faran per nosaltres (ni falta que ens fa)». Es pot llegir en aquest enllaç (i aquí en castellà).

En aquest article parlo una mica sobre el capacitisme que ha imperat de manera tradicional en els gèneres fantàstics (excepte honroses excepcions, és clar) a l’hora de representar la discapacitat (així, en general, perquè també en parlo de salut mental i física). Però en realitat la meva intenció amb aquest article és que serveixi com a crida a agafar les armes i que siguem les persones «no-senceres» les que agafem el brau per les banyes i imaginem mons en els quals existeixin personatges com nosaltres i que evitin caure en els tòpics de sempre. Precisament estem en un moment en que apareixen iniciatives que proven de fer visibles a les dones escriptores, però crec que la representació hauria d’anar molt més enllà i no fa falta esperar a que d’altres col·lectius ens obrin el camí. Com deien Rage Against The Machine a «Guerrilla Radio»: «Quin millor lloc que aquest? Quin millor moment que ara?»

Per cert, que aquest article ve motivat pel projecte Disabled People Destroy Science Fiction de la revista Uncanny Magazine, una antologia promoguda i escrita per persones amb diferents graus de discapacitat.

PD: Una mica a col·lació d’aquest tema, vull recomanar-vos el nou blog que tot just acaba d’obrir la meva admirada Pilar Ramírez Tello a on està publicant traduccions d’articles sobre l’autisme.

Mi artículo «Representaciones no normativas en la ciencia ficción: no lo van a hacer por nosotros (ni falta que nos hace)», en El Biblionauta

El pasado 6 de septiembre me publicaban en El Biblionauta un artículo sobre la regulera representación que tiene la discapacidad en la ciencia ficción y que lleva por título «Representaciones no normativas en la ciencia ficción: no lo van a hacer por nosotros (ni falta que nos hace)». Se puede leer en este enlace (y aquí en catalán).

En ese artículo hablo un poco sobre el capacitismo que ha imperado de manera tradicional en los géneros fantásticos (salvo honrosas excepciones, claro) a la hora de representar la discapacidad (así, en general, porque también hablo de salud mental y física). Pero en realidad mi intención con este artículo es que sirva como llamada a las armas y que seamos las personas «no-enteras» las que tomemos el toro por los cuernos e imaginemos mundos en los que existan personajes como nosotros y que eviten caer en los tópicos de siempre. Precisamente estamos en un momento en que aparecen iniciativas que tratan de hacer visibles a las mujeres escritoras, pero creo que la representación debería ir mucho más allá y no hace falta esperar a que otros colectivos abran camino. Como decían Rage Agains The Machine en «Guerrilla Radio»: «¿Qué mejor lugar que este? ¿Qué mejor momento que ahora?»

Por cierto, que este artículo viene motivado por el proyecto Disabled People Destroy Science Fiction de la revista Uncanny Magazine, una antologia promovida y escrita por personas con diferentes grados de discapacidad.

PD: Un poco a colación de este tema, quiero recomendaros el nuevo blog que acaba de abrir mi admirada Pilar Ramírez Tello en el que está publicando traducciones de artículos sobre el autismo.